ESPRIU - VILADECANS.

Seguint commemorant l'any Espriu, presento un recull de les il·lustracions de Joan Pere Viladecans, del llibre Sinera.

L'ART, COM TESTIMONI HISTÒRIC.

ESPRIU - VILADECANS.

Espriu quan en la seva prosa, parla de la Venda i Passió de la Melera, també ens parla de les misèries humanes, del Saragossa i l'Hereu de la Borda.


"La sentència del Nan de les Cadiretes era que fins un avingut matrimoni tenia a estones les seves noces".

No és menys dissortada La Paulina, "Rica en hisendes i en unces, miserable en obres".

"La gent no afinava gaire l'instint, tant precari de caritat".

          Pluja de maig, brodada.

"La pluja a vingut de llevant, dels balcons d'horta i vinya damunt l'aigua ampla, i de més enllà, de l'indret on l'olivera, terra endins, dóna senyoria a la glòria pressentida del mar..."

Narracions.

Ariadna al Laberint Grotesc.

"Tereseta-que-baixava-les-escales."

Espriu, no oblida als amics.

Dedicat a Maria Aurèlia Capmany, i a Llorenç de Villalonga, en homenatge i amb la promesa de no revisar ja mai més aquesta narració.

"I.-  Quines poques ganes de jugar que tens! ... Si ja em pots córrer al darrera, plego.

 II.-  La Teresa, és més bonica... té personalitat i està delicada... més que la Júlia i aquesta  

      tarda al ball de l'enramada, seran les reines.

III.- Teresa, és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicens Pastor encara  

      espera una paraula dels seus llavis, però la Teresa, no estima a ningú...Baixa d'esma les 

      escales...Això, sí amb pas de dama...

IV.-Tot va passar... Teresa,és una vella trista..Teresa baixava rabent els graons de l'església, i 

      fixa't ara com baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.

V.- La caixa de la "Fragata" (Teresa), no serà de fusta bona?...la neboda no escatimaria un 

      cèntim...dones com la "Fragata," no és moren cada dia... Mira de criada (la neboda) a 

      senyora i majora...i ja li passen el platet...varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un jove, alt 

      i fort...un d'amagatotis... potser no van fer res de mal... ja la baixen... vejam si l'esberlaran 

      daltabaix de les escales."

                                        GLORIA I CAIGUDA D'ESPERANÇA TRINQUIS.

I.-  La Trinquis!  La Trinquis!.

     Sardana i mofa, entorn de l'embriaga...   Les raons de la meva mui són d'evidència, malgrat 

      una opinió desvergonyida...  Assenyalava el Mal Temps i el cementiri, els límits, de Sinera.

 II.- Soc, però el teu personatge i t'obeeixo..  Mira, doncs: el meu cont, massa enlladufat....El 

      vaig veure morir...Tots de família... El mort s'acomiadava de tots, amb sagraments i 

      resignat... El mort, però trigava... Espectacle,fill... Fins que ells va dir "ja està"...i tots vam  

      respirar... Au, s'ha acabat... No tens més dret a la meva conversa, fill. Me'n vaig... 

      Ja, no hi era.

III.-  De menuts la perseguíem a pedrades,...cantava allò d'"en en taller", etc...Era molt popular..

      I de sobte va desaparèixer... un dia que nevava... La neu la va colgar... l'endemà la van 

      trobar, freda...  I va fer sol aquell dia?... Un temps gloriós.

                                     
                                                                       TÒPIC.

      "Una màquina va arreplegar, el meu amic Eleuteri mentre treballava.. El metge va venir i 

 donava moltes ordes ja inútils... A la fi van dur-lo a casa seva, a la seva mare..Era un bon noi...

És el primer disgust que em dona.. Estava assegurat... Marieta (la mare), cobrareu indemnització... sempre és un cònsol ... Fora de la mare, han oblidat l'amic Eleuteri... Ets un tòpic... Treballador honrat, l'amo usualment sensible, la mare en la misèria  Tu, no ho entendries..."                                  
                                                              " ETS UN TÒPIC."

                                      CONVERSIÓ I MORT D'EN QUIM FEDERAL.

I.-  " En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que   
       no té retorn i ho comunica a la Rossenda...
II.-   Malvats, coaccioneu la consciència lliure.     Deixeu-me esterrejar en pau...   la boca del 
       Federal s'omple de bromera. Les siluetes  de la Rossenda i el sagristà se reflectien 
       aterrides...
III.-   I ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala...   Que et disfressaries de 
       delegat de Patopí?...   mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé...  Tremolo, hi 
        veig, crec, em vull reconciliar...   Gran trasbals...         Deu, hi ha pogut més que nosaltres...
        No som ningú... "

                    SEMBOBITIS.          A Jordi Elias i Campins, singular altruista, amb el meu venjatiu agraïment.

"Salom,veia avançar el carret per la carretera....  Sembobitis, va cridar Salom....  Em dic, Antonet Quel·la ...  Salom,els pares,no em van deixar paciència, ni tros, ni racó, ni un dit de patrimoni...   He resseguit tota la tarda,  la meva única pàtria, el paisatge de Sinera...
Sembobitis, Tubau, fill, va dir Antonet Quel·la, a l'ase, no li'n facis cas, que pararies boig...   soc o no soc, Antonet Quel·la?..."

Nota.- Qui estava més boig?

L'ART COM TESTIMONI HISTÒRIC.

L'ANY DE SALVADOR ESPRIU.

Amb motiu de la commemoració del centenari del naixement de Salvador Espriu, ( 1913-2013)  l'any 2013, ha estat denominat L'Any de Salvador Espriu.

Espriu era afeccionat al joc dels anagrames, no li devia haver costat gaire d'inventar el topònim Sinera per designar,  amb estrica inversió de la y en i ,  un Sinera destinat a convertir-se en llegenda, i en un mite literari.

Joan Viladecans, artista plàstic, ha volgut, rendir un merescut homenatge, com testimoni d'amistat i admiració, en il-lustrar el llibre dedicat a la commemoració del seu centenari.

Viladecans ens convida a llegir a Espriu, un autor  "cíclic," que comença i acaba en ell mateix.




El seu treball, és una immersió profunda i sense complexes
en la seva obra,del gran escriptor, amb 25 pintures a doble pàgina. La sorra, el mar, el xiprer, prenen protagonisme.

És pot dir que el llibre, ens centra en l'indret central del mite; el cementiri, que és el cementiri dels morts, que vivien en la memòria espriuana, però també el cementiri dels vius que, com el mateix autor, portaven la mort en l'anima.


 "Novembre.  Tristesa d'una matinada humida, crua, enyorosa de la visita de la llum."

"Sota la pluja, totes les coses empal-lidien i s'esborraven, com buscant la boira i reculava de seguida penedit, amb vergonya."

Dedicat a la Laia.

 "El primer raig de sol penetrava a l'habitació, la llum de la llàntia feia pampallugues. L'Esteve contemplava Laia..."

El llibre... segueix,  i els blocs de Literatura Catalana, també seguiran...amb Espriu i Viladecans.