RESUM DEL TESTIMONIATGE.

L 'Art, com Testimoni Històric.

És el títol, que he donat al meu bloc; de testimonis, no en falten, i sortosament d'Artistes tampoc, és el meu reconeixement, i gran admiració a tots ells, sigui, quina sigui, la seva expressió artística, son els puntals que sostenen  la nostra cultura,  dons, sense el seu testimoni, ben poc sabríem, de l'Història del nostre País.

Definicions enciclopèdiques;  

ART.-              Forma d'expressió de la bellesa; pel color, la forma. el  so, o el llenguatge. 
TESTIMONI.- Qualsevol cosa per la qual hom interfereix la veritat de un fet.

HISTÒRIA.-    Narració verídica, sobre el conjunt de fets memorables del passar humà.

Montserrat. Sert.

Miró, ens presenta, amb la forma, el color, l'expresició dels  seus sentiments.

Sert, en les seves grans composicions, amb temes tradicionals, com l'obra Montserrat.

       

Espriu i Viladecans, com també Dalí i Pla, amb el lligam de la seva amistat, i les seves col.laboracions, amb entrat en l'història de l'Art, amb el seu testimoniatge.

              

                           

 Lletres, obres, narracions dels fets, treballs, recerques.i una llarga llista d'activitats, formen una xarxa, que construeix una història, que és l'història, de tots nosaltres.
                                                   

En Francesç Gimeno comenta;"la pintura, més, que un invent, és un inventari" gracies al seu inventari, avui, podem contemplar, com eren molts dels indrets del nostre país.

Un altre tema, molt representat, lògicament,  l 'iconografia del nostre patró, sant Jordi.

sant Jordi. romànic.                                         sant Jordi. Llimona.                                       sant Jordi.

                                                                                                                                  Montserrat Gudiol.

         La meva antiga escola. Casa dels Canonges.                                L'actual escola. Escola de la Dona.

Si als Artistes, anomenem Mestres, no poden oblidar, als autèntics Mestres de les nostres Escoles, cap a ells-elles, el meu  reconeixement.    

Fins el curs vinent.       Gràcies.

BENVINGUTS. JOAN MIRÓ.

Benvinguts!

Aquesta, sembla ser la salutació de Joan Miró, a tots aquells que arriben a Barcelona, si ho fan per aire, la seva obra la troben en el gran mural de l'aeroport.

Mural ceràmic aeroport de Barcelona. de Joan Miró.

Qui, arribi per mar, tot puja'n per la Rambla, en arribar al pla de la Boquèria, podrà trepitjar i admirar, un  artístic paviment.

Paviment de la Rambla, Pla de la Boqueria. de Joan Miró.

I si la nostra arribada, és per terra, molt a  prop de  l'estació de tren , a Sants,  en la plaça que porta  el  seu  nom,  Joan  Miró,  delimitant; -  c/.Diputació vesant  mar,   c/,Vilamarí   dreta  de l'Eixample,  c/.Aragó part muntanya i c/.Tarragona lateral esquerra. - destaca l'escultura  Dona i Ocell.

                                                

El seu nom, és un tema molt recorrent en l'obra Mironiana, és la més gran de totes les escultures de Miró, té una alçada de 22 metres, per 5 metres de diàmetre, en algunes de les parts, el seu pes és aprox. de 500 tones.

La seva estructura interna és de formigó, i el seu revestiment exterior, és de ceràmica, de colors; blau, groc, roig, verd i negre, característics de la paleta cromàtica de Miró.

La seva construcció, i emplaçament, va ser decidit en un Ple Extraordinari, en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, presidit per el batlle Narcís Serra, i Josep Miquel Abad responsable de la Planificació Urbanística, i l'arquitecte Oriol  Bohigas com delegat de Serveis de l'Area d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona.

Dibuix al grafit, sobre paper. Mida 40x60 cm. Núria Vergés.

La construcció, de l'estructura de formigó, va estar supervisada per el catedràtic de la Facultat d'Arquitectura de Barcelona, Francesç Basó, segons els tècnics,  va ser l'encofrat, la part que va presentar més problemes, aquesta escultura, esta situada dins un llac, de mida, 20x40 metres quadrats, al quedar reflectida en les aigües, potència la seva esvelta silueta.

Aqüarel-la i tinta xina, damunt de paper. Mida  40x60 cm.  Núria Vergés.

La ceràmica del seu revestiment, és obra de Joan Gardy Artigas, fill del seu  gran amic i col-laborador Llorens Artigas.

Els treballs d'instal.lació, van durar quatre mesos, amb un equip de 30 persones, la seva estructura interna, va ser bastida per parts, a terra, i enlairades.

Per el seu recobriment, se necesitar-re'n tres cents metres quadrats, de rajola esmaltada, cuita al forn de llenya, esquarterades, i enganxades amb resina especial, per impedir la seva desmembració.

L'any 1981, Miró visità Barcelona, per estudiar, tota la planificació, seguin el seu acostumat i meticulosa preparació, de treball, no volia que la plaça, fos com un museu, la volia "com un bosc d'alegria" per ell, era tant important l'obra, com el seu entorn, allí estarien junts els seus grans mites; la dona, l'ocell, envolcallats per el seu blau, del cel mediterrani, i per el blau del cel reflectit en les aigües del llac.

Estava prevista l'inauguració per sant Joan de l'any 1982, però un atac al cor, ho va impedir, se decidir ajorna-ho per les properes festes de la Mercé, la seva salut empitjora.

EL MERMA. Ninot dissenyat per Miró.
Retrat; Núria Vergés.

El mes d'abril del 1983, l'Ajuntament de Barcelona, organitzà una Setmana d'homenatge a Joan Miró, finalment el 17 d'abril, dia del seu 90 aniversari, s'inaugura l'escultura monumental Dona i Ocell, el seu autor,  no hi pot assistir, durant la cerimònia apareix, com a seu representant, El Merma, entranyable personatge del repertori popular teatral català, - ninot dissenyat per Miró, - en ell se simbolitzà el reconeixement , l'admiració i la gran estima envers al Mestre.

Tal com volia, Miró, no va ser un acte oficial, va resultar, ser una festa popular, emotiva i entranyable, des de llavors la seva escultura, a passat a ser una icona representativa de la seva ciutat. 

El 25 de desembre, Joan Miró i Ferrà mor a Palma de Mallorca. És enterrat el 29 de desembre al cementiri de Montjuïc de Barcelona.

  

                

ELS PARLAMENTS. 1027 - 1714.

EL PARLAMENT DE CATALUNYA.

El Parc de la Ciutadella, és gens dubte un dels parcs amb més referències històriques del  nostre país, ocupa l'espai de l'antiga Ciutadella, construïda per Felip V.

A partir de l'any 1000,en algunes àrees de l'Occident europeu sorgiren els embrions dels futurs parlaments i dels futurs governs parlamentaris.

El parlament català i els altres parlaments de la corona d'Aragó tenen l'origen en les assemblees de "pau i treva."

El 1027 se celebrà a Toluges la primera d'aquestes sessions, convocada per Oliba Cabreta, abat de Ripoll, i pel bisbe Berenguer d'Elna.

El 1192 s'institucionalitzarà, al parlament català, amb tres branques, el clero, el rei, i una representació de la burgesia industrial i comercial.

El 1283,el rei Pere II el Gran, i el parlament adoptaren la formula; que les lleis havien de ser aprovades pel parlament i sancionades pel rei, i el rei, per ser-ho, havia de jurar les constitucions que el parlament havia sancionat. Així, la monarquia absoluta, era impossible. Dit," conveni de paritat, o pariatge."

Els parlaments de Catalunya -Aragó foren suspesos els anys 1707-15 per els Borbons.

El 1914, es forma l'assemblea parlamentària de la Mancomunitat de Catalunya, suspesa, per la dictadura militar del 1923. i se tornar a instaurà el 1932.

En el 1977 es forma una assemblea de parlamentaris catalans, prèvia a la creació del nou Parlament de Catalunya, 1980.

L'actual Palau del Parlament de Catalunya, se troba en el Parc de la Ciutadella.

Desconsol . Pintura l'oli. de Núria Vergés.

Pintura l'oli de Núria Vergés.

                                           

En aquest Parc, si troben moltes obres a'Art, amb zones enjardinades,  on se pot gaudir de l'espai obert.

Pintura a l'oli. Núria Vergés.

I també pintar, models no falten. Tot, vora al gran edifici del nostre Parlament.

 

                                                          

EL LLIBRE COM A TERRITORI D'ART.

Exposició, Arts Santa Mònica. Barcelona. 

  L' Exposició,  PASSANT PÀGINA. Té la missió de difondre les pràctiques artístiques contemporànies, en Catalunya, i fer-les més properes a tots els ciutadans.

"Els únics llibres que ens interessaran en el futur són aquells que puguin estar considerats com una obra d'Art"  Michel Butor (1987).

El llibre d'artista no és un llibre, és una obra d'Art.

La diferenciació fonamental d'aquests llibres és la seva concepció inicial, per l'autor, com a obres d'art, innovació dins de l'ampli panorama de les arts.

Tàpies i Brossa amb l'obra Novel-la, inicien el concepte de llibre d'artista .

Des d'aquell moment, la tradició més clàssica del llibre de bibliofília, il·lustrat, conviu amb llibres que fugen del formalisme i se centren en els continguts.

Igualment, en el llibre d'artista, SINERA,  s'exposa la mirada de Viladecans, sobre l'obra i el món d'Espriu.

Entrat en el segle XXI, aquestes publicacions tenen una gran vigència, per que les noves generacions, han treballat, per presentar un ric escenari en publicacions, llibreries i edicions especialitzades en llibres d'artistes.

Pla, ens comenta:" Hi han llibres que és venen poc, i que a la llarga són els únics que és venen sempre".

Josep Pla i Salvador Dalí, foren bons amics, el seu treball conjunt, n'és una bona mostra.

El Grup 62, per encàrrec d'Enciclopèdia Catalana, ens presenta una edició d'Obres de Museu.

Hi han llibres, que són una obra d'Art, per si mateixos.  Aquest, ho és.

DIADA DE SANT JORDI

RETAULE DE SANT JORDI. de BERNAT MARTORELL.

Bernat Martorell. Sant Celoni 1.400 - Barcelona 1452.

Fa pocs dies vam celebrar la Diada  del nostre patró  sant Jordi. 

Jornada de portes obertes a la Generalitat i vaig recordar, a Bernat Martorell, que és l'autor de l'extraordinària pintura al tremp sobre fusta, anomenada Sant Jordi i el Drac, que formava part del retaule de Sant Jordi de la capella del Palau de la Generalitat, a la ciutat de Barcelona, actualment no és a cap sala d'aquest edifici, ni és propietat de la Generalitat, ni de cap institució catalana, sinó que pertany a l'Art Institut of Chicago, als EUA, on és exposada al públic.

Diverses  obres emblemàtiques del taller de Bernat Martorell, és troben en institucions museístiques de tres continents i en col-leccions particulars de localització molt diversa.

Se'n conserven cinc taules repartides entre dos museus, faltant-ne el Calvari que el coronava i la predel·la.

Sant Jordi, matant el Drac.

 

És la taula central del retaule, de gran bellesa, combina un aparent arcaisme amb un efectiu realisme, amb una bona composició i dibuix, en destaca el cavall, un dels estudis naturalistes més aconseguits de la pintura gòtica.   Pertany a l'Institut of Art de Chicago.

Judici.

 Judici. Taula lateral esquerra, part de baix, del retaule de Sant Jordi. Museu de Louvre de Paris.

                        Flagel-lació. Taula lateral dreta a baix. Museu de Louvre de Paris.

                         Calvari del Sant. Taula lateral esquerra a dalt. Museu de Louvre  de Paris.

             

Decapitació de Sant Jordi.

                Taula lateral dreta superior, del retaule de Sant Jordi. Museu de Louvre. de Paris.

Bernat Martorell, va ser un pintor pertanyent a la segona etapa del gòtic internacional a Catalunya, caracteritzada per estar més propera a l'estil flamenc, on prima la qualitat dels acabats i del color.

La seva pintura es caracteritza per una gran precisió tècnica, amb un dibuix ferm i una pinzellada minuciosa. Destaca igualment per la seva fantasia i interès vers elements anecdòtics o quotidians de la seva època.

Les seves obres estan plenes  de personatges expressius, abillats amb barrets, pells i robes de rics brocats.

També excel·leix en el color, i el Retaule de sant Jordi és un bon exemple; mai no s’havia vist a la pintura catalana una gamma cromàtica tan àmplia i ben contrastada, amb tons àcids i combinacions contundents.

RAMON CASAS. LA CARREGA.

Barcelona, 4  de gener 1866- Barcelona 29 de febrer 1932.

Tots sabem qui, va ser Ramon Casas, la seva biografia, està a l'abast de tothom.

Així, sabem que era un distingit personatge de l'alta burgesia, i potser, per això, resulta desconcertant, que ens presenti, una obra amb aquesta temàtica.

S'avançà al seu temps, podríem equiparar-la al foto-periodisme de la nostra època, ens relata un succés "in situ", ens presenta una espectral escena, avui, encara és tema vigent les reivindicacions laborals, i les repressions, per part de les autoritats, és mereix, de ser analitzada.

La Carrega.- Barcelona 1902. oli damunt de tela. Museu Comarcal de la Garrotxa. Olot. Format 298x470,2 cm.

Sembla que comença a pintar-la en el 1899, amb el nom de La Carrega, pro no la va signar fins el 1903, per presentar-la a Salon du Champ de Mars de Paris.

 1904.- Canvià el títol, per, Barcelona 1902, la presentà, Exposició General de Madrid. Guanya el primer premi.

En principi, la seva disposició dels elements compositius, és trencadora, amb els canons de la representació pictòrica. Com una reivindicació a la llibertat d'expressió de l'artista.

No sols és agosarat el tema, també el seu plantejament, i també ho és la lectura de la narració, al·lusió directa dels luctuosos successos, en Barcelona, durant la vaga general del 1902.

El paisatge, on transcorre l'acció no és real. Representa una ciutat culta religiosa i treballadora.  Al fons un cel rogenc, i emboirat, i ennuvolat:  presagi de tempesta, sobre el qual, se distíngeix el perfil de la silueta de l'església de santa Maria del Mar, la més gran i més bonica, de pur estil gòtic a Barcelona, construïda, gracies al esforç el treball, i la devoció dels gremis artesans, i al seu costat les tres xemeneies, signe d'industrialització, homenatge a la gent treballadora, juntament amb grans edificis, de la societat, d'una gran ciutat.

A l'esquerra, una gran multitud, fuig esporuguida, davant l'arribada violenta de la guarda civil   .

En el centre, el protagonista, és un gran espai buit.

A la dreta, en primer terme, un treballador, caigut i desarmat, indefens, a terra,davant seu el guarda civil, de dura mirada,damunt del cavall, gest amenaçant, sable en mà, màxima expressió de supèrbia, per contra, les potes davanteres  de l'animal en posició de fre, sembla ser més compassiu la bestia, que la persona. Estudis posteriors, demostren que Casas, va retocar la posició de les potes del cavall, originalment, la bestia, tenia una aptitud més amenaçadora.

La figura del caigut, també té el seu simbolisme, l'home, que va fer de model, era Josep Morera, un senzill i molt conegut arranca-queixals, de Tona, se'l coneixia amb el renom "El Noi de Tona," avui, en el poble, tenen un gegant, amb el seu nom, com homenatge al popular personatge. Sembla que Casas, volia destacar, que hi han autoritats, que no respecten rés, ni a ningú.

Va estar durant mols anys ea Madrid. Quant Miquel Blay, nascut a Olot, va ser membre de  La Academia de Bellas Artes de sant Fernando, de Madrid, va influir per que fos deixada, en diposít en el Museu d'art Modern d'Olot. Madrid va accedir perquè l'obra, els hi resultava incomoda, per les seves grans dimensions i sobretot per la seva temàtica.

Passada la Guerra Civil, va arribar, una sol·licitud per el seu retorn a Madrid, pro els conservadors, van exposar els perills del seu trasllat, no era aconsellable, caragolar-la, se hagués deteriorat, i per el seu gran format, no pot sortir, amb bastidor del Museu, així, dons, no ha sortit d'Olot des de el 1992. Està considerada com l'obra estrella del Museu.

La Carrega II.  Ramon Casas.

Charles Deering, amic de Casas, volgué una copia de La Carrega, en Casas, mai feia copies,
li pinta una nova versió, la situà a la plaça Major de Vic, la parella de guardes civils que carreguen, contra la gernació, van a peu, no hi ha cap cavall.

130 ANYS.

Aquest títol, consta de tres números, i quatre lletres, i...   quelcom més, és el resum d'una llarga història, i que desitjo, la seva continuïtat.

Serà aquesta una petita crònica, d'una llarga història, una història, que per el moment, ja compta amb 130 anys d'existència.

Endavant;

POETA JACINT VERDAGUER.

L'any 2001, l'UNESCO, va declarar el dia 21 de març, equinocci de primavera, Dia Mundial de la Poesia. 

Ens aquestes dates, no puc oblidar-me del nostre gran poeta mossèn Jacint Verdaguer

Seguint per el camí dels meus records poètics,  em vaig trobar,  La Fada de Roses, en mossèn Cinto, ens la descriu.

Atenció, escoltem.

L'ART COM TESTIMONI HISTÒRIC.

LA MEVA ESCOLA.

M'agrada Barcelona, i passejar per els seus carrers, sobretot per el barri Gòtic, i sempre m'aturo davant la "meva escola," els llibres de l'història de la ciutat, en diuen la Casa dels Canonges.

Aquest any 2013, L'Escola, compleix 130 anys de la seva fundació, és motiu d'un record sentimental, com antiga i actual alumna.
Durant aquests anys ha tingut diferents seus, però,jo, en el meu record, la tinc integrada, en aquest edifici.

Son moltes vivències, des de aquell setembre del 1951, fins avui.  Ja en parlarem.

                                     

El conjunt de la Casa dels Canonges, apareix en el segle XIV, quan els canonges de la Seu,abandonen la clausura, és tractava d'un conjunt d'edificis de dos o tres plantes, a l'entorn d'un pati obert, on una escala, duia a la planta noble del edific.   A la plant baixa, havien tallers, i botigues, consta documentada, en una de les botigues, com una carnisseria.

Projecte per la restauració presentat per Jeroni Martorell.

                 Projecte que respectava, l'estructura tradicional, no se realitzà. any 1927.

                        

Els edificis i les institucions, han sofert moltes modificacions al llarg de la seva història.

El seu aspecte actual, és el resultat de la restauració duta durant la dècada del 1920, molt discutida, per esborrar l'estructura de la tipologia de la casa catalana.

   

A la pared lateral, del c/. del Bisbe a la plaça de la Pietat, es van decorar, amb esgrafiats de caràcter noucentistes.

                                   S'afegiren reixes, s'obriren finestres, i se tancaren portes. 

                                              

Se conservaren, motllures, escultures i decoracions arquitectòniques, d'edificacions anteriors.

                               Diferents escuts nobiliaris, ens recorden el seu antic llinatge.

Aquest és l'edifici, el qual encara avui reconec com "la meva escola".  una Escola, que recordo, i que identifico, com una part molt important de la meva adolescència i joventut.

El camí dels records, és llarg... a vegades dificultós i d'altres planer, s'ha de resseguir lentament ... a poc a poc...  Fins aviat.

                                                                                                                              Núria Vergés.